Barcelona seguirà sent Barcelona

Em costa anar a dormir. Des de les 5:15, quan he escoltat les primeres informacions de l’atemptat a RAC1, que cada 5 minuts se’m posa la pell de gallina. No és per les imatges. Pràcticament no n’he vist, ni en vull veure. És una altre cosa. Em costa d’explicar. Potser escrivint tot serà més fàcil.

No crec que es tracti de Barcelona. Però sí, se’m fa més dur. I més que perquè sigui a casa, perquè la majoria coneixem la nostra capital. Sigui pel Mediterrani o no, la sensació quan ets a Barcelona de que estàs a una ciutat oberta i integradora és evident. Potser és perquè els catalans, com altres comunitats, al llarg de la història hem rebut moltes garrotades. No ho sé. Però la qüestió és que en general som solidaris.

Començo a saber el que em passa. Precisament això. Necessito fer alguna cosa, necessito ajudar algú, em costa està a casa seguint les notícies sense fer res. Preferiria ser als hospitals i dir gràcies als serveis mèdics; ser a Barcelona i dir als barcelonins que ànims; i ser amb el conductor de la furgoneta i dir-li “Ho sento. No ens feu por”.

I és que son les pitjors situacions, els moments més difícils d’una societat, les que cohesionen més un país i una comunitat. Un mirall que ens posa davant les grans persones que conformem aquest país. Des de la gran implicació dels nostres serveis públics, fins a la immensa generositat del nostre flequer del barri.

He estat educat en la tolerància, la llibertat i el respecte. La majoria ho hem estat i ho estarem. Em costa entendre la violència. M’han ensenyat a viure en comunitat. A entendre que la vida va més enllà del que tu creus, perquè probablement demà, no creguis el mateix que creies ahir.

Mentre escric tinc el 3/24 de fons. Segueixen parlant de l’atemptat. Se’m segueix posant la pell de gallina i em costa escriure. Veig la furgoneta sobre el moral de Miró que hi ha la Rambla. Contradiccions de la vida. Llegeixo a la Wikipedia que l’autor el va posar allà amb la idea que els vianants el trepitgessin. Que els colors representen la puresa de la infància. A partir d’avui, per desgràcia, a molts de nosaltres ens recordarà un dia gris.

Vaig a dormir trist però tranquil. L’olor a Barcelona no canviarà. Demà els cambrers serviran els cafès un xic més tristos, però amb la mateixa energia. Les “tresines” aniran a comprar i faran petar la xarrada. I molts treballadors seguiran estressats pel carrer. Tots a la seva, però disposats a donar un cop de mà quan faci falta i pel que sigui.

Descansa i estigues tranquil. Barcelona seguirà sent Barcelona.