Aquesta ciutat tant...

Let it be, there will be an answer, let it be…

No sé si hi ha una resposta per aquest sentiment, però és complicat. Crec que mai m’havia sentit així. Vull tornar però em vull quedar. Vull veure el sol, però vull que plogui cada dia. Vull dinar a dos quarts de dues,  però vull un sandwich del TESCO. Vull treballar però vull les meves classes de English Businness. Vull una ratafia i vull una pinta (Paint). Vull pagar amb euros i que em tornin el canvi en lliures. Vull el de sempre i vull lo nou. Vull “els de sempre” i vull “els nous”.

Tothom em deia que endavant, que ho provés, que m’ho passaria bé. Ara o mai. Ets jove. I si, m’ho he passat molt bé, potser massa i tot, i aquí està el problema.

Una de les primeres coses que vaig veure quan vaig arribar a Liverpool va ser un cartell ben gros a l’entrada que posava “Loverpool”. La meva primera impressió com a publicista va ser “ben trobat” al mateix temps que pensava “quina cutrada”. No us diré que penso 2 mesos després, perquè sí, estic completament enamorat de Liverpool.

Durant aquest temps he descobert una ciutat impressionant. No us puc explicar exactament el que és, perquè és tot. La música al carrer, els pubs, els parcs i jardins, la “town”, l’Albert Doch (el port), i sobretot la gent que hi he conegut. Anglesos, espanyols, italians, francesos, suissos, etc. Tot plegat barrejat amb aquesta olor anglesa de gent educada i ben “clenxinada”.

Possiblement els anglesos siguin unes de les societats més solidàries i amables del món. Però perquè t’ho demostrin necessites una cosa: ser educat. Excuse me,  please, thank you, you’re welcom. Amb aquestes quatre paraules he aprés que el 99’9% dels anglesos t’ajuda amb tot el que necessites. Sense elles potser ningú. Què voleu que us digui, a mi m’agrada.

Hi ha moltes coses que diuen molt dels anglesos. Museus, catedrals, jardins, etc. Tot el que té a veure amb la cultura és gratuït. Entra i aprèn. Trobo pianos al mig del principal eix comercial. A una pota i tenen lligada una galleda de metall. Què "cullons" és això? De cop un noi s'asseu, toca 5 min i se'n va. Durant aquest temps 3 o 4 lliures van a parar a la galleda de la mà del les persones que passen. Un noi m'explica que serveixen per recollir diners per organitzacions benèfiques. El piano i la galleda tornen a estar sols. Potser hi ha 50 lliures a dins. És igual! Ningú les tocarà.

Me’n vaig. I es fa difícil. La veritat és que torno a tenir aquella sensació d’últim dia de colònies de quan era nen. Torno a Catalunya amb els meus i deixo un munt d’experiències aquí. Només n’explicaré una. La meva prova de speaking pujar de nivell a l’escola. Només una pregunta durant l’entrevista amb el professor: What do you think that will happen with Catalunya? Al cap de 5 minuts de parar: Ok Adriá! It’s enough! You can get up to the next level!

Quan torni no em pregunteu què té Liverpool? Que què podeu anar a veure? Que què val més la pena? No crec que tingui grans coses. Simplement ves-hi, i crea’t les teves experiències. On vulguis, com vulguis i amb qui vulguis. Liverpool t’ho permet i t’atrapa.  

Se'm fa difícl escriure avui. De fet ho faig amb els Beatles de fons, i noto que ja s'acaben. És la última cançó. És l'últim dia. No paro de mirar la finestra de la meva habitació. Durant dos mesos tot el que hi veig ha estat casa meva. Em costarà llevar-me sense aquestes viestes. Deixo Liverpool trist, però sabent que algun dia hi tornaré. No sé exactament a què fer encara, però hi tornaré.

There will be an answer, let it be!