Barcelona seguirà sent Barcelona
Em costa anar a dormir. Des de les 5:15, quan he escoltat les primeres informacions de l’atemptat a RAC1, que cada 5 minuts se’m posa la pell de gallina. No és per les imatges. Pràcticament no n’he vist, ni en vull veure. És una altre cosa. Em costa d’explicar. Potser escrivint tot serà més fàcil. No crec que es tracti de Barcelona. Però sí, se’m fa més dur. I més que perquè sigui a casa, perquè la majoria coneixem la nostra capital. Sigui pel Mediterrani o no, la sensació quan ets a Barcelona de que estàs a una ciutat oberta i integradora és evident. Potser és perquè els catalans, com altres comunitats, al llarg de la història hem rebut moltes garrotades. No ho sé. Però la qüestió és que en general som solidaris. Començo a saber el que em passa. Precisament això. Necessito fer alguna cosa, necessito ajudar algú, em costa està a casa seguint les notícies sense fer res. Preferiria ser als hospitals i dir gràcies als serveis mèdics; ser a Barcelona i dir als barcelonins que ànim...